domingo, 17 de agosto de 2014

AVUI HE PREGAT PER UNA GOSSA (Dmp 27/13-14)

Sé que alguns es riuran de mi per això i altres ho consideraran gairebé una blasfèmia o un sacrilegi; hi ha tantes necessitats entre els humans que tal cosa pot semblar elevar pregàries per un animal.

Però avui he pregat per una gossa. Es diu Tuna, és un teckel de pèl dur, té 14 anys i va néixer del mateix part que va néixer la meva gossa, Polca. Tuna és la gossa del meu pare, que ja ha complert 89 anys. Els últims 14, Tuna ha estat la seva companya més fidel i, fins i tot, m'atreviria a dir que, en la seva demència senil, ella ha estat el seu nord i la seva brúixola. Cada dia s'ha obligat a vestir-se i a sortir al carrer, una vegada al matí i una altra per la tarda, per passejar la seva gossa. I no es perdia, suposo que la gossa l’orientava. Aquests passejos (juntament amb els àpats) marcaven el ritme de la seva vida. Cada vegada els passejos eren més curts en temps i en distància. Darrerament, ja es limitaven a donar la volta a  l'edifici. Però sortia.

Ja no surt. Tuna està molt malalta. Dijous passat el veterinari ens va dir que havia de veure com evolucionava durant aquests tres dies de festa, per prendre una decisió dilluns. El meu pare de vegades se’n recorda i de vegades no. Quan ho fa, l'acaricia i li diu: No et moris, Tuneta; no em deixis sol.

Per això avui he resat per aquesta gossa, malgrat totes les necessitats humanes. Però, si se’m permet una exegesi diferent i gairebé literal de l'evangeli d'aquest diumenge, encara que no estigui bé donar als gossos el pa dels fills, "també els gossets mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos". (Mt 15, 27) Encara que siguin les engrunes de l'oració.



HOY RECÉ POR UNA PERRA. (Dmp 27/13-14)

Sé que algunos se reirán de mí por ello y otros lo considerarán casi una blasfemia o un sacrilegio; hay tantas necesidades entre los humanos que tal cosa puede parecer elevar plegarias por un animal.

Pero hoy recé por una perra. Se llama Tuna, es un teckel de pelo duro, tiene 14 años y nació del mismo parto que nació mi perra, Polca. Tuna es la perra de mi padre, que ya ha cumplido 89 años. Los últimos 14, Tuna ha sido su compañera más fiel e, incluso, me atrevería a decir que, en su demencia senil, ella ha sido su norte y su brújula. Cada día se ha obligado a vestirse y a salir a la calle, una vez por la mañana y otra por la tarde, para pasear a su perra. Y no se perdía, supongo que la perra lo orientaba. Esos paseos (junto a las comidas) marcaban el ritmo de su vida. Cada vez los paseos eran más cortos en tiempo y en distancia. Últimamente, ya se limitaban a rodear el edificio. Pero salía.

Ya no sale. Tuna está muy enferma. El pasado jueves el veterinario nos dijo que había que ver cómo evolucionaba durante estos tres días de fiesta, para tomar una decisión el lunes. Mi padre a veces se acuerda y a veces no. Cuando lo hace, la acaricia y le dice: No te mueras, Tuneta; no me dejes solo.

Por eso hoy he rezado por esa perra, a pesar de todas las necesidades humanas. Pero, si se me permite una exégesis diferente y casi literal del evangelio de este domingo, aunque no esté bien dar a los perros el pan de los hijos, “también los perrillos se comen las migajas que caen de la mesa de los amos”. (Mt 15, 27) Aunque sean las migajas de la oración.

martes, 12 de agosto de 2014

MISSIONERS I COOPERANTS (Dmp 26/13-14)

Ha mort el P. Miguel Pajares. Descansi en pau. Tornar a Espanya no li ha aportat, per fi, un final diferent al dels seus companys que es van quedar a l'Àfrica; el virus Ebola no ha fet distincions. El seu record m'empeny avui a recordar totes aquelles persones que, mogudes per la seva fe -unes-, o per mera filantropia -altres-, són capaces de deixar la seva còmoda vida en aquestes condicions privilegiades del primer món en què vivim i anar-se'n a altres llocs, lluny de la seva família, lluny de la seva gent, dels seus usos i costums.

Segur que són milions al món els homes i dones que corren aquest risc. Perquè la mort del Pare Pajares ens recorda que el risc existeix, que prendre una decisió així no és una broma, ni un joc o mer entreteniment, sinó una opció de vida que s'accepta amb totes les conseqüències. Afortunadament, no tots tenen un final prematur, però el risc existeix. I, fins i tot sense cap risc, hi ha la ofrena de la distància d'allò que s'estima.

Recordo aquests dies el meu amic Javier Rojo, sacerdot, que després de molt anys en una parròquia de Saragossa (públicament, li dono les gràcies pel servei espiritual prestat als meus pares, ja grans) ha estat destinat a Xile. I allà s'ha anat, malgrat, per exemple, que els seus propis pares tenen també una edat avançada. I mai he pogut ni he volgut oblidar el meu alumne Francisco Javier Mañas qui fa vint-i-cinc anys (ell tenia 18) va decidir cooperar com a voluntari aquell estiu a Costa d'Ivori, d'on ja no va tornar amb vida. Una foto seva presa en aquell país, envoltat de nens, continua encara avui en el meu escriptori.

La humanitat ha d'estar agraïda a tots aquests homes i dones. N'hi ha que, encegats pel seu anticlericalisme, no són capaços de reconèixer i valorar aquest enorme sacrifici. Jo ho faig avui públicament reconeixent el valor tant d'aquells que ho fan per la seva fe com el d'aquells a qui simplement mou el desig de construir un món millor. A tots ells: GRÀCIES.

MISIONEROS Y COOPERANTES (Dmp 26/13-14)

Ha muerto el P. Miguel Pajares. Descanse en paz. Regresar a España no le ha aportado, al fin, un final diferente al de sus compañeros que se quedaron en África; el virus del ébola no ha hecho distinciones. Su recuerdo me empuja hoy a recordar a todas aquellas personas que, movidas  por  su  fe  –unas–   o  por  mera  filantropía   –otras–  son capaces de dejar su cómoda vida en estas condiciones privilegiadas del primer mundo en que vivimos y marcharse a otros lugares, lejos de su familia, lejos de sus gentes, de sus usos y costumbres.

Seguro que son millones en el mundo los hombres y mujeres que corren ese riesgo. Porque la muerte del Padre Pajares nos recuerda que el riesgo existe, que tomar una decisión así no es una broma, ni un juego o mero entretenimiento, sino una opción de vida que se acepta con todas las consecuencias. Afortunadamente, no todos tienen un final prematuro, pero el riesgo existe. Y, aun sin riesgo alguno, está la ofrenda de la distancia de aquello que se ama.

Recuerdo estos días a mi amigo Javier Rojo, sacerdote, que después de mucho años en una parroquia de Zaragoza (públicamente, le doy las gracias por el servicio espiritual prestado a mis padres, ya ancianos) ha sido destinado a Chile. Y allá se ha ido, a pesar, por ejemplo, de que sus propios padres tienen también una edad avanzada. Y nunca he podido ni he querido olvidar a mi alumno Francisco Javier Mañas quien hace veinticinco años (él tenía 18) decidió cooperar como voluntario aquel verano en Costa de Marfil, de donde ya no regresó con vida. Una foto suya tomada en aquel país, rodeado de niños, sigue aún hoy en mi escritorio.

La humanidad debe estar agradecida a todos estos hombres y mujeres. Hay quienes, cegados por su anticlericalismo, no son capaces de reconocer y valorar ese enorme sacrificio. Yo lo hago hoy públicamente reconociendo el valor tanto de aquellos que lo hacen por su fe como el de aquellos a quienes simplemente mueve el deseo de construir un mundo mejor. A todos ellos: GRACIAS.